POKHARA I "Un més a la família" (NPL)

Feia dies que no dormiem tan i tan bé. A Pokhara hem recuperat el son, el llit de l'habitació és comodíssim, la temperatura és excel.lent i tot sembla perfecte...bé tot no!! La nostra roba d'estiu és a Kathmandú, a l'hotel on la vam deixar per anar a fer el trekking, i ara aquí, només tenim roba d'abric i de muntnya. En fi, les coses mai poden ser perfectes. Ens vestim amb el que podem i sortim a esmorzar i disfrutar del sol que escalfa la ciutat.

Un senyor capuccino per començar

Pokhara és una ciutat immensa però la zona on hi ha els turistes es concentra en un únic carrer. Una avinguda ampla amb botigues i restaurants per tot arreu. És molt turística, sí, però també molt tranquil.la. Res a veure amb Kathmandú on hi ha soroll, claxons, venedors pesats, crits... Aquí tothom fa la seva vida, els venedors esperen pacients davant les seves botigues, els turístes passegen relaxats, els restaurants són tots encantadors i súper arreglats, i els taxistes tampoc es passen l'estona perseguint turístes com a la capital.

Taxistes de Pokhara esperant algun client

Un cop esmorzats, anem a buscar l'Eva i la Myrthe, que encara dormien, i anem tots junts a veure les afores de la ciutat. Ens han dit que allà hi ha el mercat local i que podem veure una mica més la Pokhara de veritat. Negociem el taxi i en poc més de 10 minuts arribem a un ample i llarg carrer ple de botigues a banda i banda. El taxista ens diu que això és el "mercat" local i baixem. Més que un mercat és un carrer comercial, amb botigues de roba, d'electrodomestics, de mantes, de mobles... En fi que de mercat res de res i d'encant encara menys. De totes maneres fem una passejadeta per aquí i podem observar el majestuós Machapuvhere de 6993m, presidint el cap del carrer.

El Machapuchere (6993m) desde Pokhara

Les vistes que té aquesta ciutat són espectaculars, tota la serralada dels Annapurnes aquí mateix. Amb el Machapuchere com a muntanya estrella per la seva particular foma(ells en diuen "fish tail"/cua de peix) i perquè és una muntanya sagrada. Ningú ha pujat mai al seu cim ni pot fer-ho degut a les creences que tenen aquí. Sagrada o no, la muntanya és una passada.

Tornem cap a Main Street(zon turística) i anem a buscar un lloc per enviar postals. Aquí és més difícil del que sembla perquè les bústies són a les botigues i no massa a la vista dels clients. Mentre busquem, trobem un nen jugant al carrer amb unes bales, se'ns acosta i ens somriu. Sembla un nen abandonat, va brut(més del normal aquí) i sense sabates. Només unes xancles velles que, ara que està plovent i comença a caure la nit, li deuen deixar els peus glaçats. Jo m'estic menjant un croisant, i li demano si en vol. Possiblement siguin els ulls més grans que he vist mai quan hem respon que sí. Li dono i se'l menja rapidament. A partir d'aquí, el nen ens va seguint a tot arreu, va cantant, jugant amb nosaltres, rient... En Radish és super maco!!!

En Radish...

Decidim anar-li a comprar uns mitjons. Aquí tot és turístic i unes sabates valen un ronyó. Busquem i busquem però a totes les botigues ens demanen un "pastón". És trist voler ajudar a algú que ho necessita i que, a la vegada, els propis locals es vulgin aprofitar de tu i et cobrin més del compte. Els mitjons són pel nen, no per nosaltres. Un nen que viu al carrer i que no té de res. Tampoc costaria tan a la gent de les botigues fer un petit esforç i donar un preu just per uns turístes que volen ajudar una miqueta. En fi, això és Nepal, les seves regles, les seves coses, la seva gent... Una altra història. Al final trobem una botigueta amb uns mitjons del seu peu i de la nostra butxaca, perfecte.

En Radish amb mitjons nous

És tard i hem quedat amb l'Eva i la Myrthe per sopar en un italià molt bo al costat de l'hotel. Li demanem al Radish si té gana i ens diu, obviament que sí. Així que ens presentem tots tres al restaurant i anem cap a la taula on s'esperen l'Eva i la Myrthe. En Radish és com un més de la família, es porta bé, fa cas del que li diem i menja com un boig tot el que li porten. Passem un bon sopar jugant i rient, fent fotos amb el movil i parlant de què farem després amb ell.

Sopant amb en Radish...

Anar rient...

Arriba l'hora d'anar a dormir i no sabem què fer. Demanem a un cambrer que li parli al Radish i li digui on l'hem d'acompanyar. Si tè casa, família, on dorm??? Alguna cosa perquè no volem deixar-lo altre cop tirat al carrer. En Radish no vol parlar, abaixa el cap, es posa les mans a les butxaques dels pantalons i ens mira amb cara de pena. El cambrer ens diu que segurament no té casa i que dorm al carrer, però que també potser que tingui família però que visqui dels turístes així. Tan ell com els altres cambrers ens agraeixen mil vegades que li haguem donat menjar al nen i que l'haguem ajudat però ens diuen que ara ja no podem fer més, que l'hem de deixar al carrer.

Ens resisitim a això i més quan en Radish ens comença a seguir cap a l'hotel. La Carla, ja la coneixeu, se'l vol endur a dormir a l'habitació i demà anar al mercat a comprar-li algo d'abric, sabates... A mi em sembla perfecte, però endurme'l a l'habitació... Crec que podem tenir problemes. Si algú el busca i el troba allà dins, explica'ls-hi que no l'estàs raptant, que només el vols ajudar... Un percal. Busquem algú que ens pugui ajudar i al final trobem unes dones al carrer, els hi expliquem el cas i ens diuen que no patim, que anem a dormir tranquils que elles es fan carrec d'en Radish. Sembla que el tracten bé, així que, tot i no tenir-ho massa clar ni sentir-nos massa bé, anem cap a dormir.

Nota: suposem que la vida de molts d'aquests nens que viuen al carrer, o no, és així. Anar a buscar turístes i esperar a veure que cau. Un dia uns mitjons, un dia un sopar, un dia un jersei... Hi haura gent que pensarà que per portar-lo a sopar i comprar-li uns mitjons no se l'està ajudant i que el que s'hauria de fer és buscar la família, anar a un orfanat, portar-lo a benestar social, adoptar-lo... Tot això és cert, i tan de bo fós fàcil de fer en un país com aquest, on hi ha milers de nens pel carrer sense sostre, ni recursos ni res. Nosaltres però no hem trobat la manera de fer-ho, i hem fet el que podiem fer. Alimentar-lo, abrigar-lo una mica i fer-lo riure tan com hem pogut. Tan de bo d'aquí un temps tornem a Nepal i les coses siguin diferents i nosaltres poguem aportar més i ells tinguin més infraestructures per rebre ajudes. De moment hem fet el que hem cregut i el que hem sentit en aquest moment, no és ni el millor ni el pitjor que podiem fer, simplement és el nostre sentiment.

Adéu Radish