MT TARANAKI II "Hem fet cim..." (NZ)
La muntanya perfecta
Comencem a caminar per entre un bosc espès i humit, com la majoria dels que hem anat trobant per Nova Zelanda. Aquest però té una particularitat, i és que no vas per un camí, sinó que vas pujant escales. Una darrera l'altra sense parar. Quan sembla que surts del bosc i que s'han d'acabar les escales, t'endús una gran decepció. Més escales i encara més empinades. Al final, per fi caminem per terra de veritat, però el malson tot just conença ara. Una tartera llarguíssima i molt molt dreta ens espera pacient, tranquil.la, amb totes les pedreres ben posades apunt perquè hi posem el peu i rellisquem com si caminéssim pel glaç.
Gairebé a dalt de la tartera
Anem pujant però necessitem parar cada tres passes. És esgotador trepitjar i no tenir tracció per impulsar-te. A mig camí, la pujada encara és més dreta, i comencem a no veure-ho clar. Estem molt amunt, fa molta pendent, el terra és molt inestable i ens fa por patir per baixar. Ens plantegem si parar o seguir, però ens pot la tossuderia, sobretot la de la Carla. Ella marxa muntanya amunt i jo encara decideixo si seguir o recular. Quan arriba a un petit pla em crida i em diu que les vistes són brutals. Jo que pensava que no caldria pujar... En fi, muntanya amunt fins a atrapar-la.
Patint a la pujada
La tartera és força empinada
Efectivament, les vistes valen la pena. Davant nostre tenim tota la plana del Taranaki, amb les dues circumferències que envolten el volcà. La primera són camps i prats, la segona el bosc espès que hem atravessat, i nosaltres ja som a la penúltima part, la marronosa de sorra i pedra volcànica. Darrere, a molt pocs metres el cim del volcà nevat i el mar al fons de la imatge. A més, a un quilòmetres d'aquí podem veure la punta del Mt Tongariro nevat. Sensacional.
El Bixu i el Pingu observant la plana del Taranaki
El cim del Mt Taranaki amb el mar a l'horitzó
Aquí fem una petita paradeta, mengem unes barretes, bevem un parell de sucs i compartim conversa amb una parella neozelandesa. És dissabte i aprofiten el seu cap de setmana pujant la muntanya que cada dia veuen quan es lleven. Ens diuen que som a pocs metres del cim Fantasm Peack, així que ens aixequem i seguim la caminadeta. Vint minutets més tard fem cim. Les vistes són un escàndol, el volcà és preciós i el temim a tocar.
Al més pur estil Michael Jordan
Nova Zelanda...
...als nostres peus!!
En aquest cim hi ha una cabanya. El més normal és pujar, quedar-se a dormir i tornar el dia següent. Nosaltres ens menjem un entrepà, una coca-cola i emprenem el camí de tornada. Toca baixar la tartera ditxosa sense fotre-ns de cap. Baixem relliscamt per les pedres com si estiguéssim esquiant pels alps. Semblava més difícil del que ens està resultant baixar. A mig fer, encara tenim temps de fer alguna paradeta per plasmar les tonalitats de colors que hi ha.
Baixant per la tartera
Pujant ens havia semblat que hi havia una quantitat d'escales descomunal, així que quan arribem al primer esglaó comencem a contar-les. Al arribar a baix no podem creure la xifra que hem obtingut. Si l'altre dia vam fer-ne 1860, avui "només" han sigut 3121 esglaons!!!! Quina bogeria!!!
Algun dels 3121 esglaons
De tornada a la furgo, decidim anar a berenar altre cop als Hollard Gardens, quedar-nos a dormir al mateix lloc i demà fer una estoneta més de camí fins a l'excursió que ens espera".
Abans d'anar a dormir, veiem uns colors al cel que són bestials. La llàstima és no ser més aprop de la platja, o en un lloc amb millors vistes perquè la posta de sol que s'està formant, és brutal.
Si no fóssim en aquest parking...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada