FOX GLACIER "Caminant per damunt del gel" (NZ)
La cuina-menjador del càmping
A les 8:30 ens presentem a la seu de la Fox Glacier Guide Tours per començar l'excursió cap al glaciar Fox. Ens dónen unes botes de muntanya, uns crampons, uns mitjons de llana i una jaqueta pel fred i la pluja. Amb tot això pugem al mític autobús de la companyia i sortim cap al glaciar.
Bus mític de la Fox Glacier Guide Tours
Comencem la caminada amb la Sarah, la nostra guia, que prefereix que li diguem Dorah l'exploradora, i 14 persones més. Es tracta de caminar una horeta fins el punt on ens hem de posar els grampons, caminar una horeta més pel gel i després tornar a baixar. En total unes quatre hores d'excursió. Comencem a caminar i cada pocs metres anem parant, la Dorah fa un munt d'explicacions, això sí, en anglès. Aquí describim el que més o menys hem pogut entendre de l'excursió:"jbjdgsbxksljxfzakxnxvnspseendmxlmndutejn FOX GLACIERnhgxlsjsggsshjhjkaaesyxnxmFOX GLACIERyhkksmshxtsysjksksmsndgdtdthdkemTEAM BARCELONA(manera com es dirigia a nosalatres dos)nttsgwnakstzrafwnmeodkxdjsvsv GOOD BYE"
Caminant cap al glaciar Fox
Alguna coseta sí que hem entès, com per exemple, que l'any 1993 el glaciar arribava uns 4 quilòmetres més a prop del poble que ara. Que aquí, a Chile i a Alaska són els tres únics llocs del món on el glaciar és a tan pocs metres d'alçada respecte el nivell del mar, amb un "Rainforest" al costat i tan aprop de la platja. O que el glaciar avança entre 1 i 5 metres diaris. Com anècdota, ens ha explicat que un avió va estavellar-se al glaciar veí, el Franz Josef, l'any 1943, a 3,5 km del final del glaciar. 6 anys i mig més tard, les restes de l'avió ja havien arribat a baix. Una manera molt gràfica d'entendre la velocitat amb que s'està fonent el gel.Passem per la vall del glaciar, amb el riu i algun llac de fons, i comencem l'ascenció, només permesa a grups guiats. No és ni dura ni espectacular, es veu el gel gris, ple de roques i sediments, però a mida que anem pujant anem notant cada cop més fred. Ens estem acostant.
Pujant cap al gel amb la vall de fons
Arriba el moment de posar-nos els crampons. Per nosaltres la primera vegada. Sembla més complicat del que és, una simple corretja, una cibella i llestos per caminar pel gel. La sensació d'estar damunt d'una massa de gel tan gran potser no la tens fins que no t'ho mires des de baix. A dalt, tot és una mica més blanc, fa la sensació que només sigui terra glaçat. Però no, sota els nostres peus hi ha tones i tones de gel actiu, que va fonent-se dia a dia, i que d'aquí pocs anys, on som ara, ja no existirà. Al pensar això, recordes que estàs en un lloc extraordinàri, que no és una simple atracció turística. Estas trepitjant el que en poc temps serà un trosset de la història neozelandesa.
Ja estem equipats!!!
Caminant pel gel
Com més amunt més blanc és el gel. Anem pujant gràcies a uns esglaons que va fabricant la Dorah amb el seu pic, al moment. No hi ha camins establerts o marcats i, és que cada dia, la fisionomia del lloc va canviant i els camins fets desaparèixen i se n'han de fer de nous.
Entrant al gris gel
Ja som enmig del gel
Ens acostem a una petita cova on podem veure un forat amb un blau intens, passem per túnels de gel on hi fa un fred que pela, i acabem arribant al punt més elevat de la nostra excursió. El sol ens ha fet un favor i ha sortit una estona, s'ha aclarit el dia i podem disfrutar de les vistes d'un troç de glaciar amb les muntanyes verdes al voltant, algunes nevades al fons i un cel blau que ho enmarca tot.
Esglaons fets al moment
Túnel de gel
Una horeta ben bona més tard, tornem cap a terra ferma, ens traiem els grampons, tornem cap a l'autobús i acabem arribant a la seu de la companyia en l'horari previst. Abans de marxar ens dónen un diploma que acredita que hem estat allà. Ara sembla una tonteria i ens ho agafem a riure, però d'aquí uns anys potser no tothom podrà viure el que hem viscut avui aquí.
Enmig del glaciar
Tornant cap a baix
Cansats i afamats, anem cap al llac Matheson, per dinar, fer una migdiadeta i veure una de les coses més espectaculars que la natura et pot oferir. Aquest llac és famós pel seu efecte mirall, on en dies amb mil condicions bones (sol baix, no boira a la vall, no boira a la muntanya, no vent, no núvols, no pluja...) la imatge del Mount Cook i del Mount Tasman es reflecteix al llac com si fos un calc.
La imatge desitjada (foto d'una postal)
Caminem uns 35 minutets pel voltant del llac foms arribar al punt on es veu aquesta imatge tan preuada. Nosaltres reunim un parell de condicions, no plou i no hi ha boira a la vall, les altres condicions ens són una mica adverses així que el què veiem no és tan brutal com el que hem vist en imatges de la zona.
El què hem vist amb el Bixu i el Pingu
De totes maneres acabem de disfrutar de la caminadeta i aprofitem per penjar-nos, al més pur estil Tarzan, de les lianes que hi ha al bosc que rodeja aquest emblemàtic llac.
Com un Tarzan a dos pams de terra
Marxem de la zona dels glaciars amb una sensació agredolça. Aquest indret en dies assoleiats ha de ser una passada, amb les muntanyes nevades de fons, els sol reflectit en els pics més alts, el llac brillant com mai... Hem viscut uns dies plujosos i emboirats, per sort avui hem pogut gaudir d'un bon dia de glaciar. Tot i així, pocs quilòmetres més al sud de Fox, trobem una escletxa del que tan desitjavem veure aquí, el cim de Mount Cook, la muntanya més alta i coneguda de Nova Zelanda.
El cim del Mount Cook de fons
Conduim una horeta més però estem rebentats. Al sortir d'una curva ens topem de cara amb el mar de Tasmània. A només 50 quilòmetres del gel del glaciar, tenim la platja a escassos 10 metres. Aquí decidim parar, preparar la ruta de demà, una mica de sopar i cap a dormir.
El Mar de Tasmània molt proper al Glaciar Fox
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada